Entrevistem a: “Postureig Lleida”

Primer de tot agrair-te el temps que ens has dedicat, per la teva total disposició a l’hora de fer-te l’entrevista. Volem felicitar-te per la teva pàgina a facebook que ara mateix ho està petant! Quan vam anunciar l’entrevista vam demanar que la gent ens envies preguntes per tu i la Marta ens en va fer arribar una amb la qual obrirem l’entrevista:

Com vas arribar a ser Postureig Lleida? Ho vas veure per internet o algú et va preguntar si t’interessava?

Jo era molt fan de la pàgina “Postureo” original i se’m va ocórrer crear la Pàgina del Postureig Català al març d’aquest any. No tenia gaires fans, els meus coleguilles i para de contar, i de sobte al juny va sortir un altre Postureig que amb 4 dies va créixer molt. Com m’havien “agafat” la foto que havia fet del postu amb la barretina, els hi vaig demanar que em deixessin participar a la pàgina. No ens vam acabar d’entendre, ja que jo volia fer coses més específiques sobre Catalunya, no un “Postureo” més, i vaig reconvertir el meu “Postureig” a “Postureig. de Lleida”. Vist amb el temps, va ser una decisió molt encertada.

Ja hem dit abans que amb la teva pàgina al Facebook, ho estàs petant. T’esperaves tenir tant èxit o t’ha agafat per sorpresa?

Si ara dic “Oh no, no m’ho esperava gens” quedarà molt posturil! jajaja però el cert és que flipo bastant de que a la gent li agradin tant les tonteries que poso. Posts amb 500, 1000 m’agrades… Això vol dir que els lleidatans molem molt, com dic sovint.

D’ençà que ets el “Sr. Postu” has iniciat dos campanyes a favor de la lluita contra el càncer: “I love Popes” i “I love Bigotis”, les dues amb un èxit total de venda. Com va sorgir la idea de vendre les xapes?

Un dia vaig fer el disseny d’I love Popes, a la gent li va agradar molt, i vaig pensar que molaria fer una xapa en benefici de la lluita contra el càncer. Des de que vaig començar a tenir bastants fans, tenia la idea de fer alguna campanya solidària, aprofitar el canal per fer algo positiu. La Postumare té relació amb alguns membres d’ADIMA (Associació de dones intervingudes de mama), i a elles els hi va encantar la idea. L’èxit de tot aquest moviment si que m’ha superat completament… Després, la campanya dels bigotis va ser com quan van fer “Juràssic Park 2”, intentes continuar l’èxit de la primera part. I jo ja havia participat al Movember de l’any passat (moviment mundial en el que els homes no s’afeiten per promoure la lluita contra el càncer de pròstata i testicles), perquè el bigoti em queda força posturil. Prepareu-vos que en breu arribarà una tercera part, i una quarta. Només espero que la nostra quarta no sigui com la de l’Indiana Jones.

Aquesta pregunta ens la fa arribar el Carles: Algun dia ens descobriràs la teva identitat? Et reconeixen pel carrer?

Jo no us la descobriré perquè crec que no estaria bé, ni per fer-me el guay amb tots els elogis ni per pillar amb els insults, que són menys però també n’hi ha. No revelo la meva identitat per preservar una mica la meva privacitat, i per què a vegades les opinions del Postu i les de la persona darrera la cortina no coincideixen al 100%, el Sr. Postu tendeix a exagerar bastant. No, no em reconeixen pel carrer i espero que no ho facin, però hi ha molt chivato suelto i la gent s’ho diu i de festa em saluden i em fan la pilota. Com al Mundo Real sóc una mica introvertit, mole molt perquè em fan fàcil el primer pas. A més sempre vaig amb les dos xapetes així que és fàcil reconeixer-me. Molts lleidatans saben qui sóc ja, per sort o per desgràcia…

Com ja sabem, la teva filosofia de vida és el postureig i els gintònics. Però en música, quin és el teu estil?

Doncs tinc la sort de que la música m’encanta i m’ho trago tot; No sóc d’aquests que entra en un pub i diu “merda, electrobasura” o “ndéu, música viejuna”. No et sé concretar un estil, però quan estic sol tendeixo més cap al pop-rock alternatiu, i ara en especial a la nova fornada de grups catalans com Manel, Mishima o els Amics de les Arts. Les emissores de ràdio que m’han agradat més són les desaparegudes “rock and gol”, que molava molt, i iCat FM. Sempre que vaig al Pentagrama o al Trivial dic “aquesta és la música que em mole”, però em veuràs més sovint pels pubs del carrer Bonaire o Teuleries. Al meu mur del Facebook hi penjo música sovint i intento que no sigui res del que posen a la ràdio, i que la lletra tingui missatge (TOTS pengem cançons amb segones per aquella persona especial, y lo sabes). Al meu cotxe hi sentiràs els Beatles, els Smiths, Oasis, Foo Fighters, i tinc tots els CD’s dels White Stripes que és el meu petit secret alternatiu, però reconec que també em sé totes les lletres dels dos primers CD’s d’Estopa i alguna de la Oreja de Van Gogh, com la majoria dels lleidatans de la meva quinta… ara fa anys que no els escolto, per això.

Moltes vegades veiem que penges esdeveniments de música que es porten a terme a la nostra ciutat. Lleida esta més viva que mai?

Amics, Lleida està més viva que mai. El món està més viu que mai. Sé que hi ha la crisi, i moltíssim marge per millorar, però la humanitat viu el seu millor moment. I les xarxes socials contribueixen a aquesta millora, la compartició de coneixements, de cultura… Vivim un moment extraordinari, i l’escena musical també. A vegades em passo de Yupi i faig comentaris d’aquests ultra-optimistes, però ho penso de veritat. M’agrada molt posar el meu granet d’arena en promoure qualsevol esdeveniment o creació d’algún lleidatà o que es realitzi a Lleida.

Defensor fins a la mort del postureig i de Lleida. També ho ets dels grups que segueixes? Et podem considerar un “groupie”?

No m’anomenaria “groupie” perquè no mataria ni faria res exagerat per veure o escoltar a ningú, com a molt del Gitano de Balaguer, però sóc molt fan d’alguns grups, sí. Com més lletres pasteleres i romàntiques (optimistes o no) tinguin, millor.

A totes aquelles persones a les quals entrevistem sempre els hi fem dues preguntes “de rigor” en el nostre blog. Has assistit a algun festival de música? A quin?

Doncs el cert és que no sóc molt de festivals, ni Monegros, ni FIB, ni Primavera sound… Anar por ahi, plenar-me de pols i/o dormir amb tenda de campanya ho trobo poc posturil. Sempre em quedarà la espineta d’anar al Doctor Music Festival que es feia als Pirineus, Postureig de Lleida màxim.

I ja per últim, segueixes el panorama actual dels festivals de música que es porten a terme al llarg de l’any? Et podrem trobar a algun?

Tinc pendent el Festival internacional de Jazz a Lleida, és al que més m’agradaria anar. També em molava el rollito del Live Sessions Day i el Ponent Roots però se’m van passar… Massa Postureig.!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s